"Jo mai mai", Joan Dausà

- Sirenes. – va dir la Laura.

Sirenes. Vaig mirar les meves cartes. Cap d’elles evocava ni remotament aquella paraula. Finalment, em vaig decantar per una figura antropomorfa feta de papers en blanc que caminava per la muntanya amb un bastó. Vam girar totes les cartes i vam votar. Per sorpresa meva, la carta que jo havia escollit va rebre un vot. En Marc. M’ho hauria d’haver imaginat. Sempre que jugàvem al Dixit en Marc acabava votant les meves cartes. Ell es defensava i deia que no ho feia a propòsit. Un dia li vaig demanar que m’ho demostrés convidant-me a tantes cerveses com vegades votés una carta meva. Va haver de convidar-me’n a cinc. Mala nit. Des d’aleshores allò es va convertir en una tradició. Per ser més justos, vam quedar que les vegades que jo votés una carta seva restarien. Però ni així aconseguia guanyar en aquest doble joc que ens havíem inventat. Aquell vespre, la partida va acabar amb un recompte de dos a tres.

- Et dec una birra, Clareta.

- No. Me’n deus tres.

- Que has canviat les normes del joc i no m’has avisat?

- Me’n devies dues de l’última partida.

- Cert. No se t’escapa ni una, eh?

- Un joc és un joc. Si et vols rendir i assumir que mai aconseguiràs que jo et degui una birra a tu, endavant. Pots posar-te de genolls i besar-me els peus i se’t perdonaran tots els teus pecats.

- Això mai.

- Tres birres, doncs.

- Tres birres.

La Míriam va anar cap a la cuina a buscar més gel, moment que la Júlia va aprofitar per preguntar-nos en un xiuxiueig si ens semblava bé donar-li ara el regal.

- Què és aquest adefesio d’embolicament? – va replicar l’Arnau.

- Em sap greu. És que el paper amb que ho anava a embolicar no era suficient i he vist que en tenia un altre, però tampoc era suficient i els he hagut de barrejar i m’ha quedat així de lleig. Però ja no tenia temps d’anar a comprar més paper per arreglar-ho.

- Júlia, és broma. No passa res. Com si ho haguessis embolicat amb paper de diari.

- Ostres, no se m’ha acudit. Hauria quedat millor. Míriam! Té. De part de tots.

- Què és això? Però si no és el meu aniversari ni res.

- És perquè decoris el teu pis nou.

La Míriam havia passat una mala època. Havia estat gairebé un any treballant de dependenta en una botiga de roba on pràcticament l’explotaven, mentre buscava feina d’arquitecta, sense sort. Fins que per fi l’havien acceptat a una feina a Londres que semblava un somni fet realitat. Havia dubtat molt. Mai ha sigut una persona aventurera i els canvis extrems li provoquen pànic, però al final la vam aconseguir convèncer perquè marxés. Una vegada allà, el somni es va convertir en malson. Va haver de canviar de casa tres vegades. De la primera en va sortir per potes quan va descobrir que compartia l’habitació amb una família de rates, i la propietària no li va voler tornar la fiança. La segona era un antre minúscul i ple d’humitats en un carrer on la van atracar sis vegades en tres setmanes i mitja. La tercera era una bona casa, neta, ben ubicada, amb una companya de pis tímida i una mica estranya, però agradable. Fins que es va adonar que li desapareixien peces de roba, que la colònia, els sabons i el pintallavis s’acabaven molt de pressa i que hi havia un forat a la seva paret que connectava amb l’habitació de la seva companya. Tot això se sumava a un ambient laboral gens encoratjador. Treballava en una empresa petita, només eren ella, el cap i tres treballadors més. Els seus tres companys de feina l’ignoraven completament, com si portés una maledicció escrita al front. I el seu cap era un gran admirador i practicant dels acudits verds i masclistes, una persona repugnant que mai sabia si se li estava insinuant de broma o de veritat. Se sentia tan incòmoda que es tancava al lavabo a plorar cada hora.

Però tot això no ho vam saber fins que ja havia tornat. La Míriam no era gaire xerraire i la distància va fer que encara ho fos menys. Entre els “m’he hagut de tornar a mudar”, “els companys de feina no em fan gaire cas”, “m’està costant adaptar-me” que ens enviava de tant en tant, no vam saber veure la situació real. Tot va esclatar quan un dia la van ingressar a urgències amb un atac d’ansietat sever. Davant d’això, la seva família la va obligar a tornar sense que ella oposés cap resistència. Va donar la casualitat que els seus pares tenien un pis en propietat llogat que va quedar buit. La Míriam s’hi havia traslladat feia un parell de setmanes, prometent-los que quan trobés feina els pagaria el mateix lloguer que pagaven els antics inquilins.

La Míriam va obrir delicadament l’embolcall de dos colors i en va treure un marc amb tres fotografies. Mai havíem estat els reis de l’originalitat. A les fotografies sortíem tots sis en moments diferents de les nostres vides. La primera era de feia ni més ni menys que deu anys, de la graduació de batxillerat. Anàvem tots de gala convençuts que allò era la nostra cerimònia dels Òscars particular, sense adonar-nos que entre els vestits de llarg, les americanes i els talons, estàvem menjant patates i cacauets al mig d’una pista de bàsquet d’una escola pública.

- En aquesta foto no hi sortia també en Pere?

- Photoshop, Marc, photoshop.

- Uau, doncs no es nota gens.

- Home Laura, el dubte ofèn. D’alguna cosa m’han d’haver servit els dos anys de màster de disseny gràfic.

- No pots esborrar una persona de la teva vida amb photoshop, Clara. Encara que el treguis de la foto, tots ens recordem de com en Pere es va agenollar a mitja graduació per demanar-te que sortissis amb ell.

- Gràcies per refrescar-me la memòria, Marc. Et recordo que em deus tres birres.

- Mare meva, com em deixàveu portar els cabells així? Si no se’m veuen els ulls.

- Les meves ulleres de pasta liles són pitjors.

L’elegància de la primera foto contrastava amb els modelets d’excursionistes poc experimentats de la segona. Era una fotografia mal enfocada, ja que s’havia tirat amb la càmera penjant de la branca d’un arbre. Però això li donava un encant especial.

- Arnau, crec que prefereixo els teus cabells emo que aquest bosc de punxes que portaves aquí.

- Gastava mig pot de gomina cada matí. Per això vaig deixar de fumar. No tenia pressupost per a les dues coses.

- Hem de tornar a fer excursions com aquesta.

- Ni de broma. Que l’al·lèrgia em mata.

- Ets una exagerada, Laura.

- Deixa-la tenir una excusa per no haver de dir que des que treballa en un bufet d’advocats de categoria s’ha tornat una pija que no puja muntanyes.

- Ara les pijes també pugen muntanyes. Està de moda.

L’última fotografia era del sopar que havíem fet per a acomiadar la Míriam quan va marxar a Londres. Com que era la més recent, va ser la que menys crítiques va despertar. Amb els ulls plens de llàgrimes, la Míriam ens va donar les gràcies pel detall. Després d’unir-nos en una abraçada col·lectiva, va començar un debat profund i raonat sobre quin era el millor espai per col·locar el marc de fotos, disparat per la pròpia Míriam al preguntar-nos “on queda millor, aquí o aquí?”. Com que la decoració d’interiors mai havia estat el meu fort, vaig aprofitar per anar al lavabo. Al sortir, em vaig trobar a la Júlia esperant a la porta.

- Clara.

- Què?

- Quan li penseu dir?

- Júlia, ni una paraula. Saps que la destrossaria.

- Has parlat amb ella? Saps si encara...?

- He intentat evitar el tema.

- Llavors? Potser estàs fent una bola d’un gra de sorra o com es digui.

- Pregunta-li tu.

- Qui més ho sap?

- Ningú. Només ho saps tu per error.

- Gràcies.

- Ja saps què vull dir. No podíem negar-te l’evidència.

- Sigui quina sigui la seva resposta, en algun moment li haureu de dir. A ella i als altres.

- Avui, no. Si t’assabentes d’alguna cosa, m’ho dius.

- Vale.

Quan vaig tornar al menjador, havien decidit que el marc de fotos quedava millor al costat del ficus. I aleshores va arribar el fatídic moment que arribava a tots els sopars quan s’havien esgotat els jocs de taula i els temes de conversa començaven a decaure: el moment en què l’Arnau (perquè sempre era l’Arnau) proposava jugar al “jo mai mai”. La negativa acostumava a ser unànime. No tenia cap sentit jugar a aquest joc amb gent que coneixies de tota la vida i de qui ho sabies tot, i el que no sabies no ho descobriries en un “jo mai mai”. Però aquesta vegada l’Arnau no es va quedar sol en la proposta. La Míriam li va donar suport. Tot i que oficialment aquell sopar era per inaugurar el pis de la Míriam, tots sabíem que en realitat era per donar ànims i escalfor a la Míriam. Així que sorprenentment, vam acabar jugant al “jo mai mai”. Després que l’Arnau ens il·lustrés sobre la seva experiència en el bondage, la Laura ens expliqués per dècima vegada la seva quasi relació amb el professor de piano que en Marc i la seva mala memòria deien que mai havien sentit, i la Júlia ens posés al dia dels llocs públics on havia tingut relacions amb la seva parella (perquè és norma no escrita del “jo mai mai” que cada vegada que beus has d’oferir un petit discurs destapant el pecat del qual t’has declarat culpable), li va tocar el torn a la Míriam.

- Jo mai mai m’he embolicat amb algú d’aquesta taula.

A què venia aquella pregunta? Tots sabíem que ningú beuria. La Míriam sospitava alguna cosa? Merda. La Míriam sospitava alguna cosa. Si no, per què aquella pregunta? Però per què així? No aconseguiria corroborar res, així. Hauria estat millor preguntar-ho directament, sense jocs. Però com podia sospitar alguna cosa? Havíem tingut molta cura. Vaig intentar dissimular tots aquells pensaments que van passar a la velocitat de la llum pel meu cervell, desitjant que passés aquell moment. Però de sobte, com si no anés amb ell, en Marc va beure. No va semblar adonar-se del seu error fins que va tenir el got als llavis i totes les mirades clavades en ell. El temps es va congelar durant dos segons. Ell em va mirar a mi, jo el vaig fulminar amb la mirada i ell va apartar la vista, però es va topar amb la mirada de la Míriam que havia captat aquella primera mirada cap a mi. Aleshores la Míriam va girar la mirada cap a mi i va ser ella qui em va fulminar a mi amb els ulls. Jo vaig apartar la vista d’ella just en el moment en què en Marc trencava l’encanteri murmurant un “és broma” gens convençut mentre baixava el got. El silenci es va mantenir mentre ens miràvem els uns als altres, preguntant-nos i responent-nos amb els ulls durant uns segons més, fins que l’Arnau va agafar la iniciativa.

- Jo mai mai he pensat que quan siguem uns vellets plens de canes i arrugues ens seguirem reunint tots junts.

Vaig somriure a l’Arnau, agraint-li aquell gest desesperat de salvar la nit. Tots vam agafar el got i vam beure. A continuació la Míriam es va aixecar i sense dir cap paraula es va anar a tancar al lavabo. Sabíem que alguna cosa s’acabava de trencar. En Marc i jo ens vam mirar, creient-nos culpables del declivi d’una amistat que semblava eterna. Les nostres pors s’havien fet realitat.

- Se li passarà. – ens va tranquil·litzar la Júlia. – Segur. Potser tarda un temps, però ho entendrà.

Vaig desitjar que la Júlia tingués raó amb totes les meves forces. Però sabia que el resultat no seria instantani. Sabia que només el temps tenia les respostes.