"Todas Mis Ex Tienen Novio", Ginebras

Quan la primera parella que vaig tenir em va dir que era gai em va agafar desprevinguda. Va ser després d’una discussió acalorada sobre la pizza Hawaiana.

- Què?

- Bueno, no és la meva preferida, però està bona.

- Què?

- L’has provat alguna vegada?

- No, ni ho penso fer. És un atemptat contra el bon nom de la pizza. Comences posant-li pinya i acabes posant-li, jo què sé, mandarina. T’imagines una pizza amb formatge, pernil i mandarina?

- No. Però no és el mateix.

- És exactament el mateix. Per què no sabia això de tu? Com puc estar amb algú a qui li agrada la pizza amb pinya?

- Tens raó. Ho hauríem de deixar.

- Què?

- De veritat.

- No facis bromes amb això.

- No és broma. La nostra relació no funciona.

- No funciona perquè no entenc que t’agradi la pizza amb pinya?

- No funciona perquè sóc gai.

En aquell moment vaig tenir la sensació que l’home que tenia davant s’acabava de convertir en un desconegut. Havia estat un any sortint amb algú que ara resultava que era gai i que li agradava la pizza amb pinya. Massa descobriments per una sola nit. Però a poc a poc ho vaig anar assumint. Es veu que portava uns mesos escrivint-se amb un noi amb qui havia treballat i que feia uns dies havien quedat i ell se li havia llençat. I així havia descobert que estar amb ell li agradava força més que estar amb mi. Ho vaig entendre. Sobretot quan vaig veure el noi amb qui la meva ja ex parella estava sortint. Jo també m’hauria tornat gai per ell. El tema de la pizza amb pinya, per això, no el vaig arribar a entendre mai.

Quan la segona parella que vaig tenir em va dir que era gai vaig pensar que s’estava burlant de mi. Però no. Només portàvem sis mesos junts. Ja havia après la lliçó que diu que inclús després d’un any la gent et pot sorprendre. Però pensava que la sorpresa seria més original, no pensava que arribaria en forma de déjà vu. La conversa havia començat amb el premonitori “hem de parlar” i després d’uns quants “no et vull fer mal”, “no és culpa teva”, “em sap greu”, “podem seguir sent amics” havia desembocat en el temut “no estic enamorat de tu”, seguit de la confessió “sóc gai”. Em va entrar un atac de riure llegendari. El meu pobre interlocutor no sabia com reaccionar així que va optar per repetir el missatge, per si de cas ho havia entès malament. Però només va aconseguir que el meu riure incontrolat augmentés, cosa que ell va interpretar com una ofensa a la seva persona. Va agafar les coses i va marxar, sense que jo pogués fer res per aturar-lo, massa ocupada a aturar el meu riure estúpid. L’endemà el vaig trucar per disculpar-me i vam arreglar les coses. Amb el temps vaig arribar a la conclusió que era positiu per a la meva autoestima que els dos nois amb qui havia estat m’haguessin deixat perquè els agradaven els homes. Això significava que el problema no era meu.

Però quan vaig descobrir que la meva tercera parella era gai, vaig pensar que sí, que el problema era meu. Potser era el karma, potser era que m’havien graduat malament la vista o potser algú que es creia molt graciós estava jugant amb mi. Portàvem junts un any i mig i ja pensava que havíem traspassat el llindar de sorpreses feia uns mesos quan m’havia dit que no havia vist mai cap pel·lícula de Harry Potter. Ho vam solucionar. Tot anava bé fins que un dia em vaig fixar en la llista que tenia penjada a la paret de l’habitació on hi apuntava les coses que tenia pendents de fer.

Paper de vàter.

Trucar àvia.

Mail Susana.

Oculista.

Maria sóc gai.

Canviar planta de test.

Òbviament, li vaig retreure que trencar la nostra relació fos tan important per a ell com comprar paper de vàter o canviar una planta de test. I em vaig quedar de pedra quan em va dir que ell no volia trencar la nostra relació.

- Ets gai.

- Sí.

- Jo sóc una noia.

- Ho sé.

- Llavors?

- Tens raó. No em sento atret romàntica ni sexualment per tu. Però crec que funcionem molt bé junts. Només es tracta de canviar les normes de la nostra relació.

Aleshores em va deixar anar una espècie de TEDTalk sobre les relacions simbiòtiques i mutualistes en què dos individus conviuen íntimament i es beneficien d’una sèrie d’accions concretes, com el chorlito egipci que s’alimenta de les restes que hi ha entre les dents del cocodril, cosa que li evita al cocodril un gran nombre d’infeccions. La carrera de biologia li havia afectat el cervell. Jo li vaig dir que no sabia que era un chorlito egipci ni ho volia saber, però que en tot cas jo era el cocodril i ja tenia un dentista que es cuidava de les meves dents. I així va acabar tot. Dos dies després em va enviar una foto per whatsapp d’un ocell força bufó, d’ales grises i pit blanc i negre, acompanyada del missatge “pluvial o chorlito egipci”, a la qual jo li vaig contestar amb una foto d’un cocodril amb la boca oberta i una postura més aviat agressiva.

Després de dubtar entre si obrir una consulta de “troba’t a tu mateix” o passar-me a la zoofília, vaig acabar posant-me com a repte personal aconseguir sortir amb un noi que no fos gai. Per fer-ho, vaig prendre totes les mesures possibles. Vaig buscar gent de qui pogués tenir referències fiables, els vaig investigar per totes les xarxes socials, vaig comentar els seus perfils amb el meu psicòleg i, finalment, vaig trobar un candidat. Per celebrar-ho, vaig anar al bar de sota casa a fer una copa. El cambrer, que era gai, ja m’havia vist altres vegades i, com que era dimarts i no hi havia gaire gent al bar, vam estar xerrant una bona estona. Em va explicar que havia estudiat Belles Arts i que el seu somni era ser pintor. Li vaig preguntar quin tipus de quadres pintava. Era art abstracte, em va dir, una mica difícil d’explicar, i em va proposar si volia pujar al seu pis quan tanqués el bar per veure’ls. Com que era gai i jo no havia de matinar el dia següent, li vaig dir que sí sense pensar-m’ho massa.

El matí següent ens va despertar la porta de casa. El cambrer va saltar del llit d’un bot i va començar a mirar al seu voltant, molt desconcertat. Jo l’observava, expectant.

- Tot bé?

Com si no m’hagués sentit, va seguir escrutant la seva habitació, com si busqués les pistes d’un room escape. De sobte, es va dirigir amb pas decidit cap a la finestra que donava a un petit balcó i la va obrir.

- Necessito que t’amaguis aquí.

Jo no em vaig moure del llit.

- Per què?

- Si us plau. És la meva nòvia. No havia de venir avui.

No m’ho podia creure.

- La teva nòvia? Nòvia amb “a”?

- Sí. Em sap molt de greu, t’ho hauria d’haver dit.

- Però si pensava que eres gai!

- No. Per què...

Es va sentir l’aixeta de la cuina i el cambrer es va posar molt nerviós.

- Si us plau. – va repetir molt baixet mirant el balcó.

- Està bé, està bé.

Em vaig aixecar del llit. Aleshores es va sentir una porta propera tancar-se. El pànic es va apoderar d’ell i en menys de dos segons em vaig trobar en un balcó de poc més d’un metre quadrat amb un llençol taronja amb ratlles verdes cargolat al meu cos com una túnica grega a l’última moda. Em vaig adonar que just al balcó de davant una dona gran que havia sortit a estendre la roba m’observava molt seriosa. Devia haver vist tota l’escena. Li vaig somriure i em vaig arromangar la faldilla-llençol, provocativa, mentre li enviava un petó a distància. La dona es va escandalitzar i va entrar cap a casa. Aleshores em vaig adonar que la dona no era l’única que m’observava. A la part dreta del balcó hi havia una caixa de fusta mig descoberta no gaire gran, plena del que semblava herba seca. I des de dins, una gallina analitzava la nova inquilina del corral. Semblava inofensiva. Em vaig ajupir per posar-me a la seva alçada i poder tenir una conversa d’igual a igual.

- A tu també t’han desterrat de l’interior de la casa, oi? Sembla que només pot haver-hi una gallina a dins i el lloc ja està ocupat.

La gallina em mirava, comprensiva. Aleshores algú va obrir la porta del balcó. Era el cambrer.

- Puc marxar, ja?

- Emmm... No. La meva nòvia està al menjador i no pots sortir de casa sense passar-hi. Vinc per... mirar si ha post l’ou. La pots aixecar?

- La gallina?

- Sí.

- No.

- Doncs em deixes passar?

Amb no poques dificultat d’espai, el cambrer i jo vam encabir-nos al balcó i ell, amb mà experta, va aixecar la gallina, que no es va immutar davant la levitació. A sota, va aparèixer un ou. El vaig agafar.

- Gràcies.

Ell va tornar la gallina a la seva posició i va estendre la mà perquè li donés l’ou, cosa que em vaig negar a fer, amenaçant a tirar-lo daltabaix del balcó.

- Necessito anar al lavabo.

Ell va dubtar. Però finalment, ja fos per l’ou o per ètica segrestadora, va cedir.

- Però hi he d’entrar amb tu.

- Què? Estàs de broma?

- Si ella sent que hi ha algú al lavabo i em veu a fora t’enxamparà.

- No entraràs amb mi al lavabo.

- No miraré, t’ho prometo.

- Que no. Vull anar al lavabo sola.

- D’acord. Jo vigilaré des de la porta.

Li vaig donar l’ou, em vaig arromangar la túnica i ens vam dirigir silenciosos cap al lavabo. Quan vaig sortir li vaig fer el meu segon requeriment.

- M’he de vestir.

- Sí. T’acompanyo.

- No cal. Vaig a l’habitació, em vesteixo i surto al balcó.

Em va mirar desconfiat.

- Si volgués delatar-te a la teva nòvia ja ho hauria fet.

Era innegable que tenia raó. Així que, de nou, va cedir a la meva petició.

- Però no facis soroll, si us plau.

- Sóc un fantasma. Per cert, com es diu ella?

- Clàudia.

- La teva nòvia no, la gallina.

- Ah. Eh... Barbie.

- La gallina es diu Barbie?

- Sí... Abans en teníem una altra que es deia Ken, però la Barbie la va matar.

Tan inofensiva que semblava ella. Resulta que em tocava compartir el balcó amb una Barbie assassina. El cambrer va tancar la porta de l’habitació i em vaig disposar a recuperar la meva roba. Però, evidentment, ell l’havia amagada perquè la Clàudia no la veiés. Em tocava regirar l’habitació. M’encantaven les habitacions, podies saber moltes coses d’una persona per la seva habitació. Tot i que havia de reconèixer que els meus anàlisis habitacionals no havien aconseguit mai trobar els secrets de ningú. Vaig començar mirant sota el llit. I, per decepció meva, allà estava la meva roba. Se m’havia acabat l’excusa per investigar els racons més ocults de l’habitació abans de començar. Em vaig vestir i vaig sortir a fer-li companyia a la Barbie, que ves a saber si no seria la Clàudia la que li havia ensenyat què fer quan una altra gallina envaeix el teu corral.

Mentre mantenia una conversa silenciosa amb la Barbie, un núvol negre va tapar el Sol i es va girar un vent que no augurava res de bo. La Barbie va pensar el mateix que jo i es va refugiar sota la part coberta de la caixa. Al cap de dos minuts, va esclatar la tempesta i no vaig tenir més remei que seguir l’exemple de la gallina i entrar dins de la casa. Poca estona després, el cambrer va entrar a l’habitació.

- Plou.

- Sí, ho he vist. Merda. No sé què fer. Crec que serà millor dir-li la veritat a la Clàudia.

I un be negre amb potes rosses. No portava jo una hora tancada al balcó en va. L’esforç havia de servir d’alguna cosa.

- Només necessites tancar la Clàudia a la cuina o al lavabo dos segons perquè jo pugui passar per davant i sortir. Ha anat en algun moment al lavabo des que ha arribat?

- No.

- Ha begut líquids?

- Sí, un got d’aigua i un suc de taronja.

- I quanta estona ha tardat des que ha sortit al matí fins que ha arribat aquí?

- Uns quaranta-cinc minuts.

- Doncs no crec que tardi gaire en haver d’anar al lavabo. Una persona va al lavabo de mitjana cada dues o tres hores.

- I tu com ho saps això?

- Convivència amb un biòleg durant un any i mig. Esperarem que vagi al lavabo i m’avises quan hi sigui. Ofereix-li més aigua.

- D’acord.

Deu minuts després estava sortint per la porta del pis del cambrer sense que la Clàudia hagués notat absolutament res. Missió complerta. Però la meva història amb el cambrer no va acabar allà. Ara que havia trobat algú que no era gai no pensava deixar-lo escapar. Que tenia nòvia? Sí. Però també l’havia enganyat i qui sap quantes vegades. Era una relació condemnada al fracàs. I jo estaria allà quan fracassés. Així que em vaig tornar encara més habitual del bar i el cambrer i jo ens vam fer molt bons amics. Inclús em va presentar la Clàudia un dia. Quan la parella es trenqués, estaria a primera línia amb una bossa de crispetes. I, finalment, va arribar el dia esperat.

- Maria, t’he de demanar un favor.

- Digues.

- Mira és que la Clàudia i jo...

- Ha passat alguna cosa?

- Sí. La Clàudia i jo... encara no m’ho crec. La Clàudia i jo... ens mudem. Ella ha trobat feina a Londres i a mi tan me fa treballar de cambrer aquí com allà.

- Oh.

Definitivament, no tenia ull per a les relacions.

- I et volia demanar si... Et volies quedar la Barbie. No ens la podem endur. Hem pensat a enviar-la a una granja, però no es gaire sociable.

- Sí, és clar. Me la puc quedar. Cap problema.

- Genial. Mil gràcies. Ets una persona increïble.

Potser aquest era el meu futur. Potser una relació amb una gallina era a tot el que podia aspirar. O potser arribaria el dia en què la Barbie em deixaria per una Bratz qualsevol. Però m’arriscaria. Mai se sap què pot passar.