"Another One Bites the Dust", Queen

S’havia posat la camisa de les grans ocasions. Aquell dia tot canviaria. Seria l’inici de la seva nova vida. Sentia que res podia anar malament, la por no existia i no hi havia res que el pogués aturar. S’havia passat tota la tarda anterior practicant davant del mirall. Estava decidit a fer-ho. Com cada matí, va passar pel bar que hi havia al costat de l’oficina a demanar un cafè.

- Bon dia, Joan.

- Bon dia, Marc.

- Descafeïnat curt de cafè amb llet de soja marxant.

- No, no. Posa-me’l llarg de cafè, avui.

- Ui. Alguna novetat?

- Això espero.

- Quin misteri.

- Si tot va bé, potser ja no em tornes a veure per aquí.

- Vaja... et trobarem a faltar, doncs.

- Vindré a acomiadar-me, no pateixis.

- Això espero. Aquí tens el teu cafè. Que vagi bé el dia.

- Gràcies.

Mentre anava cap a l’oficina es va fixar que al got de cartró hi havia estampada la marca de cafè que el patrocinava: “Lucky Coffee” (Cafè de la sort). El dia li somreia. Va entrar a l’edifici radiant de felicitat. Va deixar les coses a la seva taula i va decidir no allargar el moment. Entraria al despatx del seu cap com un cowboy en un saló del Far West, amb la seguretat de qui sap que té el control.

Va picar tres vegades. No va haver-hi resposta. Va tornar a trucar. Res. En Joan va dubtar, però va trucar per tercera vegada. Aleshores va sentir unes passes que s’acostaven i el cap va entreobrir la porta. Estava parlant per telèfon. Li va dirigir una mirada fulminant i sense dirigir-li la paraula, li va tancar la porta als nassos. Potser aquell no era bon moment. Esperaria una estona. De nou a la seva taula, va pensar què li diria el cap quan li anunciés la notícia. Segur que l’intentaria convèncer perquè es quedés. Ell era l’únic analista del departament. I no els seria fàcil trobar algú tan preparat com ell que volgués treballar en les condicions en les que ell treballava. Li oferiria un augment de sou? Flexibilitat horària? Despatx propi?

Li va costar posar-se a treballar. Hauria acabat de parlar per telèfon el cap? Estaria en una reunió? Seria ara un bon moment o seria millor esperar a què oblidés que l’havia interromput mentre parlava per telèfon? A mig matí, després d’agafar forces amb l’esmorzar, va decidir tornar-ho a intentar. Però quan va arribar al despatx, el cap no hi era. La seva mà dreta li va anunciar que havia marxat a una reunió amb una altra empresa i que ja no tornaria fins l’endemà.

- Ah, i m’ha dit que et doni aquests documents, que els necessita per demà.

Decebut, en Joan es va posar a treballar. Havia assumit que aquell seria el gran dia, però hauria d’esperar a demà.

No havia parlat de les seves intencions amb ningú, ja que ho volia fer oficial quan hagués parlat amb el seu cap. Però després del fracàs del dia necessitava compartir la seva inquietud. Així que, quan va arribar a casa al vespre, va decidir trucar la seva mare i explicar-li tot.

- Què dius, Joan?! Però per què?!

- Sempre em dius que aquesta feina no és bona per la meva salut, que m’exploten i que el meu cap és un tirà sense escrúpols.

- Sí, sí. Però no pots deixar la feina sense haver-ne trobat una altra. És un suïcidi.

- Ja trobaré alguna cosa, mama. O faré cursos o me n’aniré a viatjar pel món. Però si segueixo en aquesta feina una setmana més, aleshores sí que es produirà un suïcidi.

- Joan, no ho facis. No deixis la feina. Les coses estan molt malament.

En Joan sempre havia estat un fill obedient. Sempre havia intentat no preocupar en excés els seus pares i mantenir una bona relació amb ells. Sempre havia seguit els seus consells.

- Mama, ja està decidit. Demà deixo la feina. T’estimo. Adéu.

Aquell acte de rebel·lió el va fer trontollar. Esperava tenir el suport de la seva mare. Però no tenir-lo i seguir endavant amb la decisió li va provocar cert vertigen. Va respirar fons. Demà seria el gran dia. I res li ho impediria. El seu cap sabria el que significava que et caigués a sobre un “NO” de la mida d’un gratacel.

- Bon dia, Joan.

- Bon dia, Marc.

- Véns a acomiadar-te?

- Encara no.

- Descafeïnat curt de cafè amb llet de soja?

- Cafeïnat avui millor. I llarg de cafè.

- Sí que vas fort.

En Joan va agafar el got de “Lucky Coffee”, va entrar a l’oficina i es va dirigir directament al despatx del director, sense ni passar per la seva taula. Va trucar tres cops a la porta. Però res. Va tornar a trucar.

- Passa.

En Joan va agafar aire i va entrar.

- Joan, has acabat els informes que et vaig deixar ahir?

- Eh... Sí. Aquí els tens.

El cap els va agafar i va seguir treballant, ignorant que en Joan seguia a l’habitació, buscant el valor per dir-li el que li havia anat a dir. Al cap de gairebé un minut, el cap va aixecar lleugerament la vista.

- Necessites res, Joan?

- Sí... Emm... Jo volia dir-li que...

Aleshores va sonar el telèfon.

- És important. Parlem després.

Però després no va arribar. En Joan no entenia què li havia passat. Per què no havia aprofitat l’oportunitat? Tenia molt clar el que volia i havia practicat les paraules exactes centenars de vegades. Per què no ho havia dit? Tan covard era? Va tornar a casa al vespre trist i enfadat amb ell mateix. Estava tan capficat martiritzant-se que quan es va ficar al llit no podia dormir i va decidir prendre unes pastilles per a la son que una vegada li havia donat la seva mare. Aquella nit, en Joan va somniar que capitanejava un exèrcit d’oficinistes que decidien deixar la feina i se n’anaven tots junts a crear la seva pròpia empresa en una illa paradisíaca, una empresa horitzontal sense caps despòtics.

L’endemà en Joan es va llevar de molt mal humor. No es va poder posar la camisa de les grans ocasions perquè després de dos dies l’havia hagut de posar a rentar. La seva fe en què aquell seria el gran dia estava sota mínims.

- Bon dia, Joan.

- Bon dia, Marc. Un cafè cafeïnat llarg de cafè i amb llet de vaca. Entera. Amb tota la grassa. I no preguntis.

- Molt bé. No pregunto.

En Joan va agafar el got del cafè i es va fixar que ja no era de la marca “Lucky Coffee”, sinó de la marca “Magic Coffee” (Cafè màgic). Ni la sort l’acompanyava. Era un dia gris i semblava que anés a ploure en qualsevol moment. En Joan va entrar a l’oficina i es va dirigir a la seva taula. Avui no era el dia. Era divendres i va pensar que segurament seria millor esperar a dilluns per a parlar amb el seu cap. Però a mig matí, va ser el cap qui el va cridar al seu despatx.

- Joan, tinc una feina per tu. Hem obert un programa nou i necessito que t’encarreguis de l’anàlisi dels resultats. Tenim una reunió dilluns.

- No.

- Què?

- Que no ho faré.

Les paraules li van sortir soles, com si no fossin seves.

- Què vol dir que no ho faràs?

- Que deixo la feina.

- Ah. D’acord. No t’oblidis d’agafar les teves coses o ho tirarem tot.

Allò era tot? Ni un “gràcies per la feina”, ni un “per què”, ni un “queda’t si us plau”? Però no, no hi havia res d’allò. El cap va tornar a la feina i en Joan, després d’uns segons palplantat allà, assimilant el que acabava de passar, va sortir del despatx i va seure a la seva taula. Ja estava fet. Per fi. En Joan es va passar tot el dia com embadalit, aliè al que passava al seu voltant, sense apartar la vista de la pantalla de l’ordinador que encara no havia encès. En el seu lloc, hi veia el forat negre, l’abisme sense fons en què s’acabava de convertir el seu futur. Tots els dubtes el van assaltar de cop. Tots els plans que havia dissenyat per quan per fi deixés la feina li semblaven banals i sense sentit.

El va sorprendre quan, gairebé al final de la jornada, el cap el va tornar a cridar al despatx. Podia ser que s’hagués penedit de la seva freda reacció?

- Què has fet, Joan?

- Què?

- Has estat tu, oi? Has muntat tu un complot contra mi, oi? Tan malament us he tractat perquè em feu això?

- No entenc...

- Ara no et facis l’estúpid. No facis veure que no saps res perquè no m’ho crec.

- Però és que no sé de què m’està parlant.

- No saps de què t’estic parlant? Que potser et sorprèn que trobi estrany que després que aquest matí estiguessis al meu despatx, hagin anat passant, un a un, tots els treballadors que estan sota el meu càrrec per dir-me que volen deixar la feina?

- Què? Tots?

- Sí! Tots! No sé com els has convençut. Però els has de convèncer perquè tornin. Tu marxa si vols, però no em boicotegis d’aquesta manera. No puc assumir que marxin tots els meus treballadors. Has de fer alguna cosa.

- No.

- No?

- Em sap greu, però jo no tinc res a veure amb la seva decisió i no els intentaré convèncer d’una cosa en que ni jo mateix crec. És la meva hora de marxar. Adéu.

Com podia haver passat? Cap dels seus companys li havia mencionat que tenia intenció de deixar la feina. És clar que ell tampoc ho havia mencionat a ningú. Però era pràcticament impossible que tots haguessin tingut la mateixa idea. O no? Quan va sortir del despatx, l’oficina estava deserta. Tothom havia marxat. Va anar cap a la seva taula i va agafar totes les coses que li pertanyien, que no eren gaires. Un parell de fotografies, uns imans, un calendari de sobretaula... Mentre encara donava voltes al que li acabava de dir el seu cap, va sortir de l’oficina.

Una vegada fora, els seus ulls li van oferir una imatge insòlita. Tots els seus companys esperaven a la porta i, en veure’l sortir, van començar a aplaudir i a victorejar-lo. La fina pluja que portava caient tot el dia es va tornar més forta, però ningú va semblar immutar-se. Tots seguien aplaudint i donant-li la mà. En Joan va intentar esbrinar què havia passat, però no en va treure cap resposta clara. La pluja va començar a calar-los i, tement per la seva pròpia salut i la dels seus companys, en Joan va proposar anar a celebrar la nova vida amb un sopar. Tots hi van estar d’acord i un d’ells els va guiar cap a un restaurant que ell coneixia on estava segur que els acollirien. El restaurant es deia “Paradise Island” (Illa paradisíaca).