"Sunny", Bobby Hebb

Sumit en un son sincer, sentia el contacte suau del Sol sobre la pell. Sabia que havia d’obrir els ulls i tornar a la realitat, però els somnis sota el Sol sempre havien estat la seva debilitat. Somiava en oceans immensos per on navegaven criatures que potser una vegada havien existit o que existien en un altre univers diferent del seu. Somiava que sobrevolava muntanyes que tenien el seu cim més enllà dels núvols i es perdia entre les capes de l’atmosfera, cada una d’un color diferent. Sovint creia que aquells somnis eren fragments d’una altra vida, una vida que no era la seva, una vida deixada durant els minuts que durava el son. Si havia de ser sincer amb ell mateix, a vegades pensava que preferiria viure aquella vida deixada, fos de qui fos, i que, si en tingués l’oportunitat, la robaria. S’havia promès que eliminaria aquells pensaments de la seva ment, però no ho aconseguia, sinó més aviat al contrari. Sentia com, a poc a poc, la obsessió per aquella vida deixada que vivia en aquells somnis sota la llum del Sol es feia cada vegada més gran.

Sirenes amb cos d’ocell i cua de balena el guiaven per mons submarins on hi habitaven criatures fluorescents que respiraven molècules d’hidrogen. Serpentejava per laberints fets de pedres precioses, d’on brotaven fonts d’aigua dolça i flors de colors. Submergit en aquells universos se sentia feliç. Somiava i no volia despertar. Si tot allò era mentida, com podia recordar-ho amb tanta nitidesa? Sabia que aquella vida no era la seva, que era la d’algú altre, un algú que tenia la vida que ell volia tenir. Suposava que aquell algú, com a algú que era, havia d’estar en algun lloc, i per això es va llençar a la seva recerca. S’intercanviarien les vides. Si més no, aquell era el seu objectiu.

Saltant de muntanya en muntanya, de riu en riu, de mar en mar, de ciutat en ciutat i de continent en continent, va buscar aquell algú sota les pedres i dins dels arbres. Seguia dormint sota el Sol, per poder somiar aquells somnis, i a les nits viatjava i explorava cada racó. Sentinella de les vides alienes, vigilava cada detall per descobrir aquell algú que tenia la vida que ell somiava. Sobrevivia a base d’aire i de líquids que robava a l’ambient i es movia veloç, precís, net, transparent, invisible. S’entretenia a les selves espesses i superpoblades i passava per sobre aquells indrets on la gent no veia més enllà del que tenia al davant. Superats amb èxit els obstacles més complicats, el seu estat d’ànim va començar a defallir. Se sentia perdut. Sense cap rastre de la vida que buscava i que seguia somiant cada dia sota el Sol, no veia cap a on continuar. Sempre havia tingut la certesa que era un bon buscador, però de sobre tota la seva vida es veia qüestionada per la impossibilitat de trobar aquell algú. Silencis sense fons torbaven la seva ànima quan es preguntava cap a on havia d’anar. Somiava cada vegada més, però era incapaç de determinar l’origen de l’univers somiat.

Sis dies i sis nits va estar reflexionant què podia fer ara que ja havia explorat el món sencer. Suprimida qualsevol via d’amagatall terrestre i aquàtica, el cel se li va presentar coma única alternativa. Sobrevolaria els núvols i segur que allà trobaria l’algú desitjat. Solucions no li faltaven, des de construir un parell d’ales robustes fins a cavalcar a lloms d’una gran au. Segurament, però, l’algú que buscava no es trobaria a cap dels cels fins on aquestes solucions el portarien, sinó que estaria més a munt. Si volia arribar-hi, només hi havia una manera. Salvaria una ànima, i així ella el pujaria fins tan a munt com es podia arribar. Seria fàcil trobar-ne una. Sentia que recuperava les forces perdudes dies abans. Sortia cada dia a la recerca de l’ànima a qui salvar i, finalment, la va trobar.

S’enfilaren junts cel enllà, creuant les diferents capes de colors de l’atmosfera. Seguien pujant i pujant, i ell escurdinyava el cel en busca de l’algú que tenia la vida que ell somiava, però sense sort. Se li va ocórrer, aleshores, mentre pujaven més i més a munt, que aquells somnis només podien provenir d’un algú. Segur de la seva deducció, va seguir pujant amb l’ànima. Somreia. Somreia perquè aviat arribaria a l’origen dels seus somnis, a l’únic algú capaç de tenir aquella vida fora dels paràmetres del món humà. Somreia perquè acabava de descobrir que feia temps que sabia qui era aquell algú, que ho havia sabut des de l’inici d’aquest text.