"No me doy por vencido", Luis Fonsi

Era un poble petit, rústic, amb carrers de llambordes i cases de pedra. La Carla no tenia previst parar enlloc, però li va cridar l’atenció quan el va veure des de la carretera, i com que anava amb temps de sobres va decidir parar-hi a esmorzar. Quan va entrar al bar, de seguida es va adonar que no estaven acostumats a rebre visitants. Les poques persones que hi havia van callar de cop i es van girar cap a ella. Una mica incòmoda, la Carla va anar fins a la barra i va demanar un cafè amb llet a la dona que hi havia darrere, que la mirava somrient.

- Amb tassa o amb got?

Com si aquelles fossin les paraules màgiques, de sobte la resta de clients van reprendre les seves converses. Molt més tranquil·la, la Carla va seure a la barra a prendre’s el cafè, mentre se sotmetia a l’interrogatori de la dona del bar. Que si d’on era, on anava, a passar el pont fora, oi? Normal perquè Barcelona és asfixiant. Estava molt bé anar a visitar la família, ella perquè tenia tota la família allà i tampoc podia tancar el bar un pont, que sinó hauria fet el mateix. Que no es preocupes per les mirades de la gent del poble, que normalment no hi venia cap estranger perquè s’havien oblidat de posar-lo al Google Maps, i que era una llàstima que hagués de marxar i no pogués quedar-se a dinar perquè ella feia les millors croquetes que mai havia tastat. Una vegada havia guanyat un concurs de croquetes nacional i havia anat a París per a la categoria internacional. Les seves croquetes a París! Però ja feia molts anys d’allò.

A la mínima que va trobar una esquerda entre història i història de la dona, la Carla va aprofitar per acomiadar-se i anar a donar una volta pel poble. Tot i que era petit, hi havia força ambient. Nens corrent d’una banda a l’altra, gent gran asseguda als portals jugant al dominó, alguns grups de joves a les cantonades... Com passa a tots els pobles, aviat va arribar a la plaça major. Al mig de la plaça hi havia una olivera enorme que semblava que tingués una cara tallada al tronc. S’hi va acostar i va veure que es tractava de la forma de l’escorça que donava aquest efecte òptic.

- Tu ets l’estrangera, oi?

La Carla va fer un bot. No s’havia adonat que una noia se li havia acostat per darrere mentre mirava l’olivera. S’assemblava molt a algú.

- Perdona, no et volia espantar. Em dic Judith. La meva mare, la Maria del bar, m’ha dit que hi havia una noia estrangera molt simpàtica rondant pel poble. No acostumem a veure gent de fora aquí. Estaves mirant l’olivera, oi? Has vist la cara? Aquesta olivera està aquí des d’abans que existís el poble. Veus aquesta font? Doncs diuen que originàriament aquí hi havia una cruïlla de camins on s’havia construït aquesta font perquè els viatgers poguessin parar a beure. Abans aquí hi havia moltes masies i molts camps d’oliveres. Encara en queden alguns. Però diuen que aquesta olivera en realitat no és una olivera, sinó una persona. Per això la cara. Explica la llegenda que hi havia un noi que es deia Roc que vivia en una de les masies de la zona i que estava profundament enamorat d’una noia d’una altra masia. Però ella no li feia gaire cas. Ella passava per davant de la font cada matí i ell sempre intentava anar a buscar aigua a la mateixa hora per coincidir amb ella. Tot i l’aparent indiferència de la noia, en Roc no desistia. Poc a poc, ella va anar-se acostumant a la seva presència, es van fer amics i, finalment, ella se’n va enamorar. Però just quan s’havien confessat el seu amor, l’estat va cridar lleves. No està clar per quina guerra perquè no està clar a quina època va passar això. Alguns diuen que va ser durant la Guerra dels Segadors, mentre altres afirmen que va ser molt abans. La qüestió és que en Roc no tenia cap intenció d’anar a la guerra. I li va demanar a la seva enamorada si volia fugir amb ell. Ella va acceptar de seguida, així que van ordir un pla de fuga.

Aquella nit, en Roc va arribar a la font, tal i com havien acordat. Ella havia d’arribar d’un moment a l’altre. Però l’estona passava i ella no apareixia. En Roc no podia anar a la masia de la noia perquè la posaria en perill, i tampoc podia tornar a casa seva i arriscar-se a ser reclutat. Així que va decidir esperar. Van passar un dia, dos dies, tres dies... En Roc estava convençut que en algun moment, ella arribaria. Però mai hi va arribar. I diu la llegenda, que de tant esperar sense moure’s del lloc, poc a poc el noi va començar a arrelar. El seu cos es va començar a cobrir d’escorça, els seus braços es van convertir en branques i els seus cabells en fulles. I es va acabar transformant en l’olivera, que segueix aquí esperant que arribi la seva enamorada. La llegenda també diu que si menges olives de l’olivera et quedaràs per sempre més aquí, que et sortiran arrels i que et convertiràs en una altra olivera. Però tots els del poble hem menjat olives de l’olivera i seguim sent humans, em sembla a mi. – va riure la Judith.

La Carla va donar-li les gràcies per haver-li explicat aquella llegenda i va admetre que el poble era molt bonic, però que havia de marxar o se li faria tard. Es van acomiadar i la Carla es va dirigir cap on havia deixat el cotxe aparcat. Quan hi va entrar i va posar la clau, el cotxe no s’engegava. Va provar-ho unes quantes vegades, però res. Hauria de trucar a l’assegurança. Va treure el mòbil, però no tenia cobertura. Es podia tenir més mala sort? Necessitava un telèfon, així que va decidir tornar al bar. La Maria es va decebre una mica quan va saber que no tornava per les seves croquetes.

- No em tractis de vostè, que em fa vella. No et preocupis, pots utilitzar el fixe del bar, que sempre funciona. No hi ha gaire bona cobertura en aquest poble. Estem una mica al mig del no res. I depèn de quina companyia siguis, és impossible. Té, aquí tens el telèfon.

- Hola, bon dia. Truco perquè no se m’engega el cotxe.... Sí, sí, ho he provat tot, però no hi ha manera.... Estic a... Perdó, Maria, però com es diu el poble? No he vist cap cartell a l’entrar i...

- Sant Roc de l’Olivera, reina.

- A Sant Roc de l’Olivera.... Sí.... Com que no li apareix?

- Ja t’ho he dit que no surt al Google Maps.

- Sí, li dono les coordenades. Un moment. 41.938227 nord, 1.994901 est. Perfecte. Emm... Maria, els puc dir que truquin a aquest telèfon per avisar quan estiguin arribant?

- Sí, sí, és clar.

- Sí, sí, truquin aquí.... Perfecte gràcies. Fins ara. Adéu.

- Vols un vermut i unes olives mentre esperes? Convida la casa.

Una hora després, quan la Carla ja començava a estar al límit de la desesperació, va arribar la Judith.

- Per què no m’has aviat abans, mare? Jo puc mirar-te el cotxe, Carla. Hi entenc una mica.

- Ai, no ho sé, filla, he pensat que estaries enfeinada ajudant a preparar el concert.

- Va, Carla, anem al cotxe a veure si ho podem solucionar.

- Si truquen aquests de l’assegurança ja t’avisaré, no pateixis.

La Judith es va mirar el cotxe amb mà experta. Va obrir el capó, va regirar les peces, va demanar a la Carla que provés d’engegar-lo mentre ella examinava les entranyes del vehicle i, finalment, va fer una ganyota de desaprovació.

- El que necessites és un motor d’arrencada nou. Em sap greu, però no hi puc fer res. Hauràs d’esperar que arribin els de l’assegurança.

Quan van tornar al bar, els de l’assegurança encara no havien trucat.

- Vols dinar alguna cosa? Et faig unes croquetes?

Les croquetes de la Maria estaven realment delicioses. Però els de l’assegurança seguien sense donar senyals de vida. La Carla hi va tornar a trucar, per assegurar-se que no se n’havien oblidat i li van dir que sí, que ho tenien anotat, però que era operació sortida d’un pont i que estaven col·lapsats. Hauria d’esperar. Dos hores després, va sonar el telèfon.

- Carla, són els de l’assegurança!

- Si?.... Sí, sóc jo. Com que s’han perdut?.... Que no han vist cap poble a les coordenades que els he passat? Però que no tenen ulls o què?.... Demà? I com sé que no es tornaran a perdre?.... Són una colla d’inútils.... No, no, no. No em diguin que ho senten molt, perquè no.... Que no em posi així? Vagin a cagar.

Un silenci sepulcral es va estendre pel bar fins que la Judith es va atrevir a trencar-lo.

- Mira, Carla, fem una cosa. La peça que t’he dit que falta del cotxe, demà al matí la podem anar a buscar al poble més proper i la canviem. Et sembla bé?

- Gràcies. Puc trucar a la família per dir-los que arribaré demà?

- És clar, reina, truca.

- I quan acabis, vens amb nosaltres al concert. Fem un concert a la plaça on tothom qui toca algun instrument, amateurs i professionals, hi pot participar. El meu germà toca el violí, ja veuràs, t’encantarà.

- Hi ha algun hotel al poble?

- No, reina. Però no et preocupis. Et trobarem un lloc on dormir.

El concert va estar millor del que esperava. Tot i que les actuacions de nens tocant El gegant del pi i altre variants amb la flauta dolça van ser força nombroses, també va haver-hi uns quants músics experimentats.

- Carla, et presento en Roc, el meu germà.

- La famosa estrangera. No portes ni un dia aquí i ja et coneix tot el poble. Així és Sant Roc. Benvinguda.

La Maria, la Judith i en Roc van insistir perquè sopés amb ells aquella nit, a una masia del costat del poble, on vivia en Roc. La Maria i la Judith van monopolitzar la conversa, mentre en Roc la mirava amb ulls comprensius. Van riure molt, van cantar i van ballar al so del violí d’en Roc. Allà hi havia espai de sobres, així que s’hi va quedar a passar la nit. El matí següent, la Judith la va venir a buscar i juntes van anar a comprar el motor d’arrencada.

- Apa. – va deixar anar la Judith quan va acabar de col·locar la peça. - Llest.

I efectivament, el cotxe funcionava perfectament.

La Carla va tornar-hi moltes vegades a Sant Roc de l’Olivera. Cada any, quan anava a veure la família, hi passava de visita. Anava al bar a visitar la Maria, al taller mecànic que la Judith havia muntat i quan arribava a la plaça, en Roc l’esperava al costat de la font.

- Porto tot l’any aquí esperant. Potser la propera vegada que vinguis ja m’hauran sortit arrels. – bromejava sempre.

I les visites anuals es van convertir en trimestrals. I les trimestrals en mensuals i amb el temps hi pujava gairebé cada cap de setmana. Fins que la masia d’en Roc es va convertir en casa seva.

- Les olives que posa la teva mare al vermut, són de l’olivera de la plaça, oi?

- Sí. Com ho saps?