"Mediterráneo", Joan Manuel Serrat

Em dic Ona. Els meus pares em van trobar quan era un nadó adormida a la platja, bressolada per les onades i coberta amb una manta d’algues. I van decidir adoptar-me. No tenia signes d’hipotèrmia ni de desnutrició. Vaig créixer com una nena normal. L’únic que em diferenciava de la resta era la meva olor. Sempre he portat l’olor del mar adherida a la pell i això feia que no fos gaire popular a l’escola. Quan em volien molestar, els nens em deien que feia pudor.

- Ui, sentiu quina pudor a peix? Quin fàstic.

- Ja està aquí la nena calamar.

- Que vius en una peixateria i no et deixen dutxar-te?

I jo plorava. Em dutxava cada dia i em rascava amb l’esponja fins a deixar-me la pell vermella, però no servia de res. Quan la meva mare no em veia, li robava tots els perfums i me’n posava munts i munts. Però l’olor a mar sempre acabava apareixent. Poc a poc, vaig anar acceptant que aquesta olor era part de mi i que no hi podia fer res.

Des de ben petita que m’encanta nedar. Quan els meus pares em portaven a la piscina i, sobre tot, a la platja, em passava molta estona dins de l’aigua, fins que m’obligaven a sortir. A diferència d’altres persones, els meus dits no s’arrugaven quan estaven submergits durant molta estona. Recordo un dia que els meus pares es van espantar molt. Jo devia tenir sis o set anys. Havíem anat a la platja i ells em vigilaven des de la sorra. Em vaig capbussar. I no sortia. Van pensar que m’havia ofegat i van córrer a treure’m de l’aigua. Però jo estava perfectament bé, bussejant tranquil·lament.

Sempre m’he vanagloriat una mica de la meva habilitat d’aguantar l’aire sota l’aigua. Quan jugava amb els altres nens a l’estiu a veure qui aguantava més, sempre presumia de no tenir rival. I sempre hi havia el típic nen que es creia millor que ningú i dubtava de les meves capacitats.

- És impossible que aguantis més que jo. Et desafio a una competició.

Desafiament acceptat. Els dos ens enfonsàvem. Quan el seu instint de supervivència vencia el seu orgull, el nen sortia a l’exterior, agafant grans glopades d’aire per compensar la falta d’oxigen. I jo esperava pacientment sota l’aigua una estona més, per demostrar que la meva victòria era inqüestionable. Quan sortia, fresca com una rosa, sovint me’ls trobava a tots amb la boca oberta. I m’encantava. Tenia una amiga, la Neus, que estava convençuda que era una sirena.

- Ja sé que em dius que no ho ets perquè és un secret i no ho pots dir. Però jo ho sé. T’he vist la cua quan et banyes.

Jo no li desmentia i ella era feliç imaginant que tenia una amiga sirena. I jo era feliç sentint-me admirada per algú. La Neus i jo ens vam fer molt amigues. Crec que és l’única amiga de veritat que mai he tingut. Inclús quan vam créixer i ella ja havia assumit que no era una sirena, va seguir al meu costat. Compartíem tots els secrets i anàvem juntes a tot arreu. A ella no li molestava la meva olor. Però va arribar l’adolescència i vaig començar a descobrir que la Neus no era l’única a qui no li molestava la meva olor. Tenia alguns pretendents i, tot i que a mi no m’interessaven, la Neus va començar a posar-se gelosa. Jo no entenia per què, segurament ni ella mateixa ho entenia. Cada vegada suportava menys les seves acusacions absurdes. I, poc a poc, ens vam anar separant.

Els meus pares van morir quan jo tenia dinou anys. Primer la meva mare i sis mesos després el meu pare. Ja eren grans quan m’havien adoptat i feia temps que el seu estat de salut no era ideal. Quan vaig veure com enterraven els seus cossos sota terra, em va envair una opressió horrible i vaig saber que jo no volia acabar així. Que volia acabar al mar. I ho vaig deixar per escrit, per si de cas. Els anys següents em vaig sentir molt sola. Sense els meus pares, sense la Neus, sense ningú amb qui tingués un vincle fort. I va ser aleshores quan vaig començar a resar.

Anava a la platja gairebé cada dia, a un racó que hi havia entre les roques on mai hi anava ningú. Allà m’hi sentia com a casa. I vaig començar a parlar amb el mar. Jo no n’hi deia resar, això ho va dir el meu psicòleg quan li vaig explicar les meves converses a la platja. Em va dir que no només es podia resar a un déu, sinó també a qualsevol entitat natural que creguéssim que tingués una ànima per escoltar-nos. Em va parlar d’altres cultures on es creu que els arbres tenen ànima. I els canten cançons i els demanen coses. Em va agradar la idea de les cançons i vaig passar de parlar-li al mar a cantar-li. A vegades entrava dins l’aigua i m’hi capbussava, com quan era petita. I vaig començar a cantar-li al mar quan estava sota l’aigua. Al principi era una sensació estranya, perquè les lletres no s’entenien i les melodies es desdibuixaven. Poc a poc vaig anar creant un nou llenguatge per a cantar sota l’aigua, un llenguatge fet d’ones sonores que es transmetien directament al mar, sense intermediaris. Un mar que m’embolcallava i sentia com si m’abracés i m’acariciés cada part del cos.

Vaig descobrir que la meva capacitat per aguantar sota l’aigua era més gran del que pensava, que podia estar-hi hores dins del mar sense haver de sortir a respirar. Passava tant de temps dins de l’aigua que la meva pell va començar a cobrir-se d’una fina capa de sal perenne. El meus ulls es van adaptar a la coïssor de l’aigua de mar cobrint-se d’una espècie de tel que em permetia veure-hi perfectament sota l’aigua. El peixos de l’entorn em reconeixien i s’acostaven a mi, potser buscant alguna pell morta de què alimentar-se, potser per curiositat o potser només volien una mica de companyia. A alguns inclús els vaig posar nom. Uns noms que només es poden pronunciar dins de l’aigua.

Un dia em vaig quedar adormida dins del mar. Quan em vaig despertar, ja era de nit. I en aquell racó entre les roques hi havia un pescador. Quan em va veure sortir del mar, els ulls se li van obrir com unes taronges. La meva pell salada brillava amb la llum de la lluna. Es devia pensar que era un esperit del mar o alguna cosa així. Per no decebre’l, no li vaig dirigir la paraula i vaig marxar, deixant allà totes les meves coses, amagades entre les roques. Quedaria estrany que un esperit es vestís amb texans.

Li vaig agafar el gust a banyar-me de nit. La fauna era diferent i el mar estava d’un humor més dolç. Aviat es va estendre per la zona la llegenda que en aquella platja hi habitava una criatura marina antropomorfa, tot i que no s’acabaven de posar d’acord si era una sirena o algun altre tipus d’ésser mitològic. Alguns deien que el seu cabell estava fet d’escuma de mar. Altres deien que era la personificació d’un raig de lluna. Tots els pescadors tenien històries per explicar. I a mi m’encantava escoltar-los i atiar les seves sospites.

- A mi em va semblar veure-la ahir a la nit, quan tornava cap a casa pel passeig. Estava entre les roques i tenia la pell molt brillant.

I tots recolzaven la meva afirmació.

Cada vegada passava més temps dins del mar. A vegades hi passava caps de setmana sencers, inclús he arribat a estar-hi un pont de quatre dies. A dins del mar menjo algues, musclos, cloïsses... Mai he sigut de menjar gaire. I quan no estic al mar, no paro d’inventar cançons per poder cantar-li quan hi torni. He inventat una escriptura per poder anotar-les i així no oblidar-me’n.

- Podem trobar aquestes anotacions?

- Sí, estan al meu pis. Si em deixessin...

- Em sap greu, però no és possible. Hi anirem nosaltres. Segueixi.

- No hi ha gaire cosa més. No fa gaire em vaig adonar que m’havien aparegut membranes entre els dits de les mans i dels peus. I després va ser quan em van capturar. I ja coneix la resta.

- Gràcies. Li farem saber si tenim alguna altra pregunta.

- Em deixaran marxar? No entenc per què estic aquí. No he fet res.

- No està aquí pel que ha fet. Sinó pel que és.

- I què sóc?

- Vostè què creu que és? A quina espècie creu que pertany?

- Espècie? Sóc una persona, si això li serveix com a espècie.

- Ja, el que passa és que tot el que ens explica no és possible en una persona.

- Doncs ho ha de ser.

- Qui creu que són els seus pares de veritat?

- Pares? No, no. No tinc pares. Sóc filla del mar. Pensava que ja havia quedat clar.

- La mantindrem informada. De moment, passarà la nit aquí.

La dona surt de l’habitació i es reuneix amb l’inspector. Veig que neguen amb el cap. Tinc un mal pressentiment. I em poso a cantar-li al mar amb el nostre llenguatge comú. És una mica estrany perquè mai ho havia fet en terra ferma. És un cant silenciós. Però estic segura que em sentirà.

- Doctora? Sóc l’inspector Ruiz. Acaba d’esclatar un temporal molt fort, les onades arriben fins a la comissaria. La finestra de l’habitació on teníem la... noia s’ha trencat i... s’ha escapat.

El mar. Per fi.