Diumenge 5 d'abril

Cada nit, quan tots els altres nans dormien, ell sortia de la cabanya i s’endinsava al bosc. Caminava uns minuts fins arribar a una clariana sense arbres. I allà seia i la contemplava. Blanca i brillant, flotant al mig del cel. Gaudia de la seva presència i del silenci que envoltava aquell moment. El silenci. Sempre havia pensat que el silenci expressa molt més que les paraules. I havia fet d’aquesta màxima una filosofia de vida. Però hi creia realment o era el consol que s’havia buscat per venjar-se d’un llenguatge que li havia estat privat? A vegades li agradaria poder parlar. S’expressava en el silenci, però sovint no el comprenien. Quan mirava la Lluna somiava que estava habitada per éssers com ell, éssers que es comunicaven sense paraules, que s’ho deien tot amb un llenguatge molt més profund, que s’escoltaven amb el cos i no amb les orelles.

Una nit de Lluna plena que seia a la clariana, el nan mut va veure alguna cosa estranya al cel. Molt a poc a poc, el satèl·lit va començar a desaparèixer. Estaven atacant la Lluna! Alguna nau extraterrestre l’estava destruint. O potser un monstre immens se l’estava menjant. Havia de fer alguna cosa. No es podia quedar allà mirant com la Lluna desapareixia davant dels seus ulls. Va córrer cap a la cabanya a buscar la seva arma secreta: uns guants de boxa. Fos el que fos allò que estava atacant la Lluna, pensava fer-ho fora a cops de puny. Amb els guants penjats del coll, es va dirigir a l’arbre més alt de tot el bosc i s’hi va començar a enfilar. Havia d’anar ràpid. Va pujar i pujar i pujar. I quan pensava que el cansament no el deixaria arribar, la va veure. La Lluna. Més a prop que mai. I la cosa que l’atacava. Però ara que ho podia veure millor es va adonar que allò que estava devorant la Lluna no tenia una forma concreta. No tenia cos. Era una ombra fosca i terrible. No podia fer fora una ombra a cops de puny. No podia atonyinar la foscor fins a deixar-la estabornida. Com es lluitava contra la foscor? Llum. Necessitava llum.

L’absència de paraules havia fet que el nan desenvolupés una connexió especial amb el bosc i amb tots els seus habitants, una connexió muda que va utilitzar en aquell moment per a cridar totes les cuques de llum que vivien en aquell bosc. Milers i milers de cuques de llum van volar fins on era el nan. I amb aquell llenguatge silenciós, el nan els va demanar que emetessin tota la llum de que fossin capaces. Havien de salvar la Lluna.

Les cuques de llum van brillar tan fort que el matí següent, un veí del poble més proper que tenia insomni juraria que aquella nit d’eclipsi hi havia hagut dues llunes al cel. Però ningú el creuria. La nit següent, mentre observava la Lluna des del balcó, el veí sabria que el que havia vist la nit anterior era real, que potser no eren dues llunes, però que havia passat alguna cosa especial. El silenci de la nit mai mentia.

MUDITO (BLANCANEUS)

LLUNA

GUANTS DE BOXA