Dijous 16 d'abril

La Jana portava anys anant d’un metge a l’altre, però res no li acabava de funcionar. Primer, li havien dit que era el gluten, i havia deixat de menjar gluten. Però res. Després li havien dit que era la lactosa, i havia deixat de menjar lactosa. Però res. També li havien dit que eren els nervis dels exàmens, la fructosa, gasos... però ningú ho acabava de tenir clar i cap tractament era del tot efectiu.

Finalment, aquella doctora semblava haver trobat la causa dels mals de panxa. Li havia fet proves i qüestionaris i ara ja tenia els resultats. La Jana va arribar a la seva consulta i la doctora la va fer seure. Li va anunciar que havia elaborat un diagnòstic clar i inqüestionable. I és que allò que li provocava aquells mals de panxa era... Espanya. Només de sentir la paraula, la panxa de la Jana es va estremir. La doctora li va explicar que era un fenomen força habitual, que l’estrès de viure en aquest país produïa sovint aquests dolors estomacals. El problema era que no tenia cura. A no ser que volgués marxar a viure a un altre país, cosa que la Jana no estava disposada a fer. L’única opció per disminuir els mals de panxa era intentar reduir la sensació d’estrès que Espanya li produïa. Per això li va recomanar no mirar les notícies, ni llegir diaris ni fils de twitter político-socials. I, sobretot, li va receptar que, cada vegada que el mal de panxa l’assaltés, premés una pilota antiestrès.

La Jana es va encomanar al tractament en cos i ànima. Va esborrar-se twitter, va prohibir a la seva mare i a la seva germana que veiessin les notícies mentre sopaven i va omplir la casa de pilotes antiestrès. N’hi havia per tot arreu: sobre la taula del menjador, al sofà, a la cadira de l’estudi, a la pica del lavabo... mai se sabia quan li podria agafar el mal de panxa i havia d’estar preparada.

Un dia, mentre estava a l’estudi repassant uns apunts, sense saber com ni per què, es va trobar mirant el twitter al mòbil. I, aleshores, ho va veure: Espanya era el país amb més atur d’Europa. La seva panxa va començar a estremir-se i ella, desesperada, va buscar la pilota que havia deixat per allà. Però no hi era. Va córrer al menjador, però tampoc no hi va trobar cap pilota. Al lavabo tampoc. Per fi, a la seva habitació, n’hi va trobar una entre la roba bruta. Però, qui havia tocat les seves pilotes? Segur que havia estat la pesada de la seva germana, que sempre ho tocava tot. Mentre premia i deixava anar la pilota una vegada i una altra, enèrgicament, va anar a esbroncar-la. Però la seva germana va defensar la seva innocència. Només quedava la seva mare. Però ella tampoc en sabia res.

La Jana va començar una investigació profunda sobre la desaparició de les pilotes antiestrès. Com que ara només n’hi quedava una i no podia confiar a tenir-la al lloc oportú quan la necessités, la duia sempre a sobre, com Sherlock Holmes amb la seva pipa. El primer que calia era reconstruir els fets. Havia d’interrogar les dues habitants de la casa per a saber quan havia estat l’última vegada que havien vist cada pilota. Després dels interrogatoris, tot semblava indicar que la primera a desaparèixer havia estat la pilota del sofà, que feia una setmana que ningú la veia. Què havia passat feia una setmana? Ah, sí, ho recordava. Mentre feien zàping havien anat a parar, sense voler, a Trece TV, on un tertulià declamava que Espanya era una gran nació. Li havia agafat un dolor tan fort que de tant prémer la pilota, l’havia destrossada. Aleshores va recordar també que feia dos o tres dies, mentre estava al lavabo, havia sentit la seva germana queixar-se que Espanya havia tornat a reduir el pressupost en cultura. La pilota del lavabo havia estat tràgicament mutilada. Va anar fent memòria: la seva mare mirant les notícies on parlaven de l’augment de persones indigents a Espanya just quan ella entrava al menjador, la veïna del tercer cridant “A la merda Espanya!” a ple pulmó, la captura de pantalla que havien passat per un grup de whatsapp sobre les poques possibilitats de trobar una feina digna abans dels trenta anys a Espanya...

Va fer càlculs. En les dues setmanes que portava de tractament havia gastat un total de deu pilotes antiestrès. Si seguia així, en un any en gastaria un total de 260. Però havia de tenir en compte que aquell any hi havia eleccions generals, per tant, havia de sumar unes 50 pilotes més, que feien un total de 310. Si ho multiplicava per 5 euros cada pilota, li sortien 1550 euros anuals, just la meitat del que costava la seva universitat. La Jana va decidir que no pensava gastar-se 1550 euros anuals només per tractar-se contra Espanya. Havia d’haver-hi una altra solució per evitar el mal de panxa sense haver-se de mudar lluny de casa i sense haver de pagar aquell dineral. I ella la trobaria.

JANA

PILOTA ANTIESTRÈS

ESPANYA