Divendres 17 d'abril

Aquell any hi aniria. Mai podia demanar-se vacances per aquelles dates perquè li anava millor guardar-se-les per a l’estiu, i així poder estar amb els seus fills. Però aquell any havia aconseguit que li donessin un vol a Daytona just el dia en què tenia lloc la carrera. Hi volava sovint, als estats Units, tot i que no era una de les seves destinacions preferides perquè estava massa lluny. Però la part positiva era que després tenies un dia per visitar la ciutat on anaves, cosa que no passava amb les destinacions més properes. Sempre que deia que era pilot d’avions tothom es pensava que havia estat a mil ciutats del món, però no era així. Tècnicament sí, però no acostumava a tenir temps per visitar-les. I quan tenia vacances, l’últim que li venia de gust era agafar un avió, així que sempre viatjava a llocs on s’hi pogués anar en tren, cotxe o vaixell.

Havia pilotat un parell de vegades fins a Daytona. I una d’elles havia anat a visitar el circuit de cotxes, però buit. Quan va saber que li donaven el vol pel 15 de febrer, gairebé plora d’alegria. Cinc minuts després ja havia comprat l’entrada per anar a veure les 500 milles de Daytona. No s’ho podia creure. Els dies abans de marxar, estava tan emocionada com els seus dos fills, que no paraven d’insistir perquè els posés a la maleta. Portava tota la vida encomanant-los el seu entusiasme per les curses de la NASCAR i n’eren tan fans com ella.

- Mama, faràs moltes fotos, oi? – li va preguntar el petit.

És clar que en faria. Moltes. Perquè així ells poguessin tenir un bocí d’aquella cursa amb què s’emocionaven i cridaven cada any.

I, per fi, va arribar el gran dia. L’ambient era increïble. Des del seu seient podia veure com els cotxes es preparaven per anar a les caselles de sortida. Havia arribat amb temps per a poder donar una volta i fer totes les fotografies que els seus fills li havien demanat, ja que durant la cursa volia gaudir del moment. Va treure el mòbil de la bossa per iniciar el reportatge. Però quan va entrar a la càmera... no podia ser. Un requadre negre a la pantalla anunciava que “l’espai del dispositiu està ple. No es poden fer fotografies”. Va començar a esborrar del mòbil tot allò que va poder, però no va haver-hi manera. El requadre seguia apareixent. Desesperada, va remenar la bossa per veure si, per casualitat, havia agafat la càmera de fotos. Hi va trobar cotxes de joguina, peces de lego, un estoig de la Patrulla Canina amb aquarel·les i un pinzell i un dibuix que els seus fills li havien fet pel viatge. De la càmera, ni rastre. Aleshores va tenir una idea. Feia molt que no pintava, però sempre se li havia donat molt bé, inclús havia començat la carrera de Belles Arts abans d’entrar a l’acadèmia de vol. Si no podia fer fotografies del circuit, el pintaria. Tenia les aquarel·les i el pinzell, aigua en podia comprar i només li faltava un paper una mica gruixut que no es desfés amb la tinta. Es va desanimar. No crea que pogués trobar paper allà. Però quan gairebé havia descartat la idea, va veure que la parella del seu costat estava menjant una paperina de patates fregides. Va anar al bar del circuit i li va demanar al dependent si li podia donar unes quantes paperines buides. El dependent la va mirar com si estigués boja, però li va donar les paperines.

Quan va tornar a casa, els seus fills la van rebre com si fes mesos que no la veiessin. I, com era d’esperar, li van demanar de seguida si els podia ensenyar les fotografies. Quan ella els va dir que no les havia pogut fer, les llàgrimes van aparèixer als ulls dels dos nens. Però abans que poguessin rodolar galta avall, ella els va anunciar la sorpresa: tenia una cosa molt millor que les fotografies. I va començar a treure de la maleta una colla de papers triangulars pintats de molts colors on s’hi veien diferents parts del circuit, els cotxes, membres extravagants del públic, inclús algun pilot! Els nens van estar tant contents amb aquells dibuixos que els van penjar a les parets de l’habitació. I allà segueixen.

DONA PILOT D’AVIÓ

PINZELL

500 MILLES DE DAYTONA