Dimarts 7 d'abril

Fugir era la seva única opció. Tot allò estava a punt d’acabar i quan acabés... quan acabés se li tirarien al coll com hienes afamades, l’esbudellarien viu. Que si paga als autònoms per aquí, que si la cultura necessita ajuda per allà, que si no obris les fronteres que tornarà l’epidèmia, que si no les obres el sector turístic morirà... Ell si que moriria com no fugís. L’enterrarien viu amb tantes peticions. Havia de marxar. Fugiria de Madrid i aniria a viure al bosc fins que tot es calmés. Estava decidit. Però com? Dissimular qui era seria fàcil, les mascaretes eren un gran camuflatge. Però les carreteres estaven plenes dels controls policials que ell mateix havia imposat. Si sortia amb cotxe s’arriscava a que l’aturessin. I no tenia cap justificant. Havia d’haver-hi algun altre mitjà de transport que li permetés sortir sense aixecar sospites. Però no se li acudia res. Estava estancat. Tantes setmanes intentant escriure discursos coherents quan en realitat no tenia res de nou a dir li havien exterminat les neurones. No podia pensar clar. Per sort, feia un parell de dies havia aixecat la restricció per a sortir a fer esport. Així que es va posar les bambes (perquè el xandall ja el duia posat tot el dia) i va sortir a córrer pels carrers de Madrid, a veure si l’aire ara tan net i pur li oxigenava el cervell.

Mai a Madrid hi havia hagut tants corredors. Inclús costava mantenir la distància de seguretat. Per no parlar dels ciclistes, que ara que gairebé no hi havia cotxes envaïen les carreteres. Els ciclistes... és clar! Era la solució al seu problema. Fugiria de Madrid en bicicleta, argumentant que estava fent esport. A ningú se li acudiria pensar que el president del país fugiria en bicicleta. Era un geni.

El dia abans d’aixecar l’estat d’alarma, Pedro Sánchez es va equipar amb casc i mascareta, va agafar la bicicleta del seu fill (perquè ell no en tenia i ara mateix no podia comprar-se’n una, segur que el seu fill ho entendria) i es va disposar a sortir de Madrid. Abans de marxar, va sentir una veueta dintre seu que li deia alguna cosa així com “ets el president, ets el responsable del benestar de tots els ciutadans, no els pots abandonar”. Però era una veueta tan petita, que Sánchez la va aixafar entre els dits i va sortir.

Caravana. A la sortida de Madrid hi havia caravana de bicicletes. Què hi feia allà tota aquella gent? De sobte, va sentir una veu coneguda. Un home alt amb ulleres insultava amb un accent català inconfusible. Una dona amb cabell curt i arracades brillants li contestava. També la coneixia. No podia ser. Va mirar al seu voltant i es va adonar que els coneixia a tots. Tot el govern havia tingut la mateixa idea que ell! I no només el govern, tos els membres del senat, intuint que serien els següents a caure, també havien decidit fugir! Però que no quedava cap polític decent a aquell país?

PEDRO SÁNCHEZ

MADRID

BICICLETA