Dimarts 17 de març

Recollir, compactar, apilar. Recollir, compactar, apilar. Havia vist fotografies d’aquella zona d’anys enrere. Recollir, compactar, apilar. De quan els humans encara vivien a la Terra. Recollir, compactar, apilar. Fotografies que havia trobat en àlbums abandonats i que, no sabia ben bé per quin motiu, havia decidit guardar. Recollir, compactar, apilar. Potser perquè inclús a les imatges es percebia que aquell era un lloc especial, un lloc que encara conservava la majestuositat d’aquella civilització que hi havia habitat feia mil·lennis. Recollir, compactar, apilar. Ara, sota les piles i piles d’escombraries que inundaven la zona, només s’entreveia la punta piramidal d’aquelles tres tombes monumentals construïdes per al descans etern de tres grans sobirans. Recollir, compactar, apilar. Recollir, compactar, apilar. Recollir, compactar, apilar. Una ànsia desconeguda per ell va envair el robot escombriaire. Volia desenterrar aquells monuments. Volia tornar-los l’esplendor que els humans els havien pres. Recollir, compactar, apilar. Recollir, compactar, apilar. Recollir, compactar, apilar. Va començar per la més petita. Recollir, compactar, apilar. Les seves rodes d’oruga i els seus braços esquifits anaven a tota velocitat. Recollir, compactar, apilar. Recollir, compactar, apilar. Els seus enormes ulls estaven plens d’una determinació que mai abans s’havia vist en un robot. Recollir, compactar, apilar. Recollir, compactar, apilar. Recollir, compactar, apilar. Finalment, quan el Sol es va començar a pondre, les dimensions de la gran piràmide de Micerinos es van començar a fer visibles. El robot, esgotat, no va tenir temps per admirar la seva gran obra. Encara li quedaven dues piràmides més, així que es va dirigir a la seva nau a recuperar forces per l’endemà.

Va tardar un total de cinc dies a desenterrar els tres monuments. Al voltant de les dotze del matí del cinquè dia, quan el Sol estava en el seu punt més alt, el robot va acabar la seva feina. Satisfet, amb els ulls brillants de l’emoció, va aixecar la vista per observar el paisatge. Keops, Kefren i Micerinos s’alçaven de nou imponents, majestuoses, retallades contra el cel blau del migdia. Els ulls dels robot es van omplir de llàgrimes. Com podia ser que l’espècie humana hagués abandonat aquell escenari tan magnífic? Que no tenien sentiments, les persones? Amb una barreja d’alegria i tristesa, el robot es va disposar a tornar a la seva nau, pensant quina seria la seva propera destinació. Quan es va girar, va quedar sorprès. Just davant de les grans piràmides, a la seva esquena, hi havia tres piràmides més, gairebé de la mateixa alçada que les originals. Semblava com si haguessin posat un mirall. Sense adonar-se’n, el robot havia anat apilant totes les escombraries en forma piramidal i havia creat tres rèpliques dels monuments originals. S’hi va acostar. Eren realment immenses. De sobte, des de la part més alta d’una de les piràmides d’escombraries, va rodolar un objecte fins arribar sota les seves rodes. Era una peça quadrada i plana, plena de pols. Havia vist aquell material adossat a les parets interiors de cases en runes. Era una rajola. El robot va passar el seu únic dit per sobre per treure-li la brutícia. Un estampat blau va aparèixer a la superfície. Semblava dibuixat a mà. Era molt bonic. A sota hi havia unes lletres escrites: LISBOA. La casualitat d’un souvenir abandonat acabava de decidir el seu proper destí. Anés on anés, sempre tenia feina a fer. Els humans havien convertit el planeta Terra en un abocador, però ell aconseguiria desenterrar tota la bellesa que ells havien oblidat.

WALL-E

PIRÀMIDES D’EGIPTE

RAJOLA (D’AQUESTES DE LISBOA)