"Con Altura", Rosalía i J. Balvin

Us hem deixat estàtues d’or a la vora de la llar de foc.

Utilitzeu-les segons el vostre criteri.

Nosaltres ja hem fet la nostra feina, ara us toca a vosaltres.

Un bilió quatre-cents disset milions vuit-cents tretze mil cent quatre. Tot estava llest. Cap cap no era temible sota la nostra mirada. Teníem dinamita. I pensàvem utilitzar-la. Cremaríem la nit i ningú ens podria aturar.

Res seria en va. Les nostres accions perdurarien en el temps. Esquerdaríem l’espai que dividia el món en dos i construiríem un pont vertical. La gravetat no era rival per a nosaltres. Res ho era. Canviaríem les normes del joc.

Érem pocs, però teníem molt. Un bilió quatre-cents disset milions vuit-cents tretze mil cent quatre. Una quantitat més que suficient. Acumulada durant anys. Ara amb una finalitat noble. Faríem caure fins l’últim reducte de corrupció. I encara ens en sobraria. Llençaríem les pedres sobre aquells que n’havien llençat la primera.

Que se salvin els honorables i que morin aquells que s’han aprofitat dels seus germans. Cent trenta-dos mil camions sortirien aquella nit de diferents punts del territori. Tenien la nostra marca gravada al capó i feien olor a colònia cara. Tres objectius per camió.

Aviat la nit es tenyiria de gemecs i aquells que vivien entre la riquesa que havien usurpat beurien de la seva pròpia medicina. Era una nit sense lluna. La foscor dels seus cors havia absorbit fins l’última gota de llum. Tot era negre. Però nosaltres els portaríem el foc que els il·luminaria el camí cap a l’Infern. No volíem que es perdessin.

La vida és un miracle. La mort, una traïció. I com a traïdors ens presentàvem, missatgers d’aquells que mai hem comprès i amb qui mai hem conviscut. D’aquells que mereixen ser salvats de la tirania amb l’or que se’ls va prometre i mai se’ls va donar. Un bilió quatre-cents disset milions vuit-cents tretze mil cent quatre litres d’or fos. De camí a la creació d’un nou món. L’or purifica les ànimes descarrilades.

El món era nostre aquella nit. Sentíem les flames del poder com ens recorrien les venes. Ningú és més poderós que aquell que ja no té por. Cent trenta-dos mil camions conduits per cent trenta-dos mil homes i dones que creiem fermament en el que anàvem a fer. Perquè per construir, primer s’ha de destruir. Inundaríem la corrupció de mars daurats i escanyaríem el temps que ells havien robat amb el temps que nosaltres havíem guanyat. Ho havíem aconseguit tot, i això ens donava l’oportunitat de prendre-ho tot a aquells que tenien l’ànima impura, a favor d’aquells que no s’havien pogut defensar. Només amb el sacrifici d’un mateix es pot arribar a estimar l’altre incondicionalment.

Quan els cent trenta-dos mil camions van arribar al seu primer destí, la nit es va aturar i un nou Sol va aparèixer a les finestres dels que havien de ser purgats per a deixar que la humanitat tornés a rebre la llum que mereixia. Allò que sempre havien desitjat els arribava en la seva forma més essencial, la forma brillant i líquida del Diable convertit en matèria.

Un bilió quatre-cents disset milions vuit-cents tretze mil cent quatre litres d’or fos van tenyir aquell dia tres-cents noranta-sis mil pous de corrupció, escampant el pànic entre les elits. Primer un destí. Després un altre. I després un altre. L’or que tant de mal havia fet, ara purificava el món. Les cascades daurades van congelar per sempre els somriures cruels i burletes de tots aquells que mereixien el càstig del poble. El nostre or, guanyat amb la suor del nostre front, havia assolit la fita més elevada en què mai havíem pogut somiar. Havíem descobert que el mal era mutable i que immobilitzar-lo era el nostre objectiu.

Aquella nit van néixer tres-centes noranta-sis mil estàtues daurades fetes amb un bilió quatre-cents disset milions vuit-cents tretze mil cent quatre quilograms d’or. Aquest matí, les tres-centes noranta-sis mil estàtues han estat enviades a tres-cents noranta-sis mil cors humils acompanyades d’una breu nota explicativa. La nostra missió acaba, així com la nostra vida tal i com fins ara l’havíem conegut. Hem arribat a dalt de tot, des d’on hem pogut acabar amb tot el que estava a la nostra alçada. Sabíem que la caiguda era inevitable. Acceptem les conseqüències dels nostres actes.